Llast

Isc de l'espill
per a tornar als meus ulls.
Dins, m'hi enceguen mirades
de cossos amb pupil·les de vidre.
Ací fora, a l'intempèrie,
aprenc sola a buscar llenya,
a fer foc sense massa cendra,
a somiar desperta i lluny
de les refraccions, les inèrcies,
les renúncies, les complaences,
les ablacions, l'Estat, el fred.

Quan ell pensa en política
Ella no l'estima
Qui sap si és una llàstima el convenciment de l'amant
Envers la utopia confortable i sospitosament desolable
D'un món que pot canviar gràcies a les idees
I no per la més pura defensa de l'amor

Quan ell li parla de la impunitat
De la infàmia dels poderosos
De la corrupció dels càrrecs públics
A ella poc li interessa
Ell endevina que ella és probablement més lúcida
Com un àngel immune a l'espant i a la ignomínia

A ella, en canvi, l'afecten unes altres coses
I tampoc sap ser feliç
Quan a ella l'enderien els seus conflictes laborals
Ell fa com que l'estima
Interpreta els dolors d'ella en concret i en general
Quan li explica l'embargament de comptes
La sobtada misèria dels seus clients
La sang que raja

Ens hem organitzat dins del vagó
consumant uns actes constitucionalment impecables:
la distància i el buit, l'emmascarament
de les mancances, el camuflament
de les disfresses, el goig de la desaparició.
Arrecerats per l'allunyament, potser pensem
en la família, en el treball, en l'amant o en un moc;
en idees visiblement incorpòries que, és clar, desocupen
els seients adjacents, com una presència ínfima
que els cossos circumdants detecten, evasius.
El soterrament és doble en arribar al Cabanyal.
Per uns intants, la inèrcia del comboi ajorna els somnis
i les mirades s'alcen contra la força de la gravetat.
Puja un negre amb rastes que se les emporta totes.
Tancades les portes, el món sencer tornarà a moure's.
M'adorm tranquila. Ens vigila l'àngel de la normalitat
i persisteix el nostre segrest, com si no res.

Hem dirigit a la mar

Com les parets
d'un hospital estic cansada.
Com el llit jac i sóc
el llit.
No m'adorm, com de menuda,
l'ombra de la dansa del baladre
en la finestra.
Com el forrellat
del paradís estic tancada.
Cabirons avall
plouen les hores corcades
amb la densíssima pesantor
d'una llum més mòrbida
i vella que les retòriques
varius de la mare.
Per l'emparrat puja una veu
estimada: Irene, a sopar!
Mare, vull plorar...
A ma casa torne i em sent lluny
de mi.